Prop d’un poblet, just on s’acabava el bosc, es trobava un vell roure. Els habitants del poble cada any el venien a saludar amb respecte.
Deien:
- És ell qui protegeix les nostres collites de la glaçada i de les tempestes, ell qui afavoreix els naixements en els ramats, i qui protegeix la gent de tota malaltia!
Així, doncs, cada primavera, una llarga processó s’atansava fins a l’arbre per tal de saludar-lo. Pagesos i comerciants, homes i dones, vells i infants, tothom s’hi atansava, tot cantant, per tal de fer la sardana al seu entorn. I, llavors, li adreçaven moltíssimes peticions. Tot acariciant la seva escorça rugosa, el moliner deia:
- Oh! Arbre vell! concedeix-nos el sol per tal que les espigues siguin ben plenes i jo tingui molta farina a moldre!
- Bell roure, deia el mestre ferrer al seu torn, concedeix la pau i la riquesa al poble!
I, al llarg de tot l’any, cadascú s’hi acostava amb la seva família per tal de comunicar-li els seus desigs particulars.
Ja es veu que aquest arbre era sagrat. Tothom ho sabia, i tothom el respectava. Bé, tothom, tothom, no...! En Víctor, que amb els seus nou anys no tenia ni pare ni mare, se’n reia d’allò més de totes aquestes cerimònies.
Quan els vilatans eren al camp o a les seves botigues, en Víctor s’enfilava a les branques del vell arbre i s’hi divertia hores i hores. Havia descobert que el seu tronc era buit, i aquest secret se’l guardava per a ell tot sol.
Un bon dia que estava gronxant-se damunt d’una de les branques de l’arbre, heus aquí que va arribar una família. En Víctor va tenir el temps just d’amagar-se a l’interior del tronc.
El pare, Francesc, ja era a molt a prop de l’arbre amb la seva dona i els seus tres fills. Recolzà la seva mà al vell arbre i va dir:
- Bon dia, noble roure! L’últim petit que hem tingut està malalt, té molta febre. Cura’l, si pots!
Amagat al fons del tronc buit, en Víctor escoltà aquestes paraules. I, de sobte, se li va acudir una idea. Va acostar la seva boca a un forat que hi havia al tronc i va dir:
- Sí, pare Francesc, jo curaré el teu petitó si la teva dona, aquest vespre, em porta cinc galetes de xocolata!
La seva veu, engruixida per la buidor del tronc, ressonà majestuosa i greu. El pare Francesc i tota la seva família, admirats per aquest arbre que parlava, es va omplir de por i retornaren tot seguit al poble.
Tan aviat com fou de nit, la mare va deixar les cinc galetes de xocolata, que havia preparat ràpidament, al peu de l’arbre.
En Víctor en va gaudir tot amagant-se en la foscor del vell tronc. L’endemà al matí, el petitó del pare Francesc ja estava guarit! En Víctor en va ser el primer sorprès. Exclamà:
- Quina sort! Molt millor per al pare Francesc! Amb tot, si més no, m’he ben guanyat les meves galetes!
El pare Francesc va parlar d’aquest esdeveniment extraordinari al moliner. I, a aquest, li faltà temps per dirigir-se a prop de l’arbre per tal de demanar-li vent, ja que feia dos dies que el seu molí no giravoltava. Amagat al tronc, en Víctor li respongué:
- Tindràs el vent si aquest vespre la teva dona em porta un parell de pollastres rostits i dos pastissos de nata!
Aquell mateix vespre, la dona del moliner diposità els pollastres i els pastissos al peu de l’arbre.
Al llarg de la nit el vent començà a bufar i les aspes del molí es posaren a giravoltar!
La notícia d’aquestes meravelles va córrer d’aquí cap allà. De tal manera va córrer que aquell mateix vespre eren moltes les famílies que s’acostaven a demanar un servei o una guarició al vell roure.
En Víctor estava d’allò més admirat: ningú no en pot dubtar, jo porto la sort. I, en canvi, no sóc responsable de res.
Hi havia moltes possibilitats que el fill del pare Francesc es guarís i que el vent es decidís a bufar al tercer dia. No és si no una qüestió de casualitat. Sigui com sigui, jo m’atipo de debò!
I era cert. Cada vespre en Víctor es proveïa de pollastres rostits, gall d’indis farcits i de pastissos de totes les menes i gustos. Però... un bon dia... un vilatà que es passejava prop del roure, el va sorprendre just en el moment de posar-se dins del tronc buit.
En Víctor es va adonar que havia estat descobert. Va provar de sortir del cau, però ja no tenia la mateixa agilitat que abans. Havia menjat més del compte.
El vilatà donà l’alerta. Tot el poble es va espavilar i va acudir a l’entorn de l’arbre i, per les orelles, en van extreure en Víctor.
Molt empipats per una enganyifa d’aquesta mena, els habitants van decidir de donar un bon càstig a en Víctor: que fes pastissos per a tot el poble. Després van comentar entre ells com, fet i fet, aquell roure no era tan màgic com deien; per això van decidir serrar-lo a trossos i repartir-lo entre tots.
Però així que van començar a serrar l’arbre una figura tota lluminosa d’una resplendor encegadora els digué: Vilatans, bons vilatans; no ha estat pas el roure qui us ha concedit els desitjos, ni en Víctor qui us ha porta la sort. Ha estat el vostre Pare del cel que us estima perquè jo us dic: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté; tothom qui cerca, troba; a tothom qui truca, li obren”.
I, des d’aquest dia, les coses per als vilatans van anar tan bé i tan malament com havien anat en aquells temps en els quals respectaven el vell roure.
Fit a Fit, adaptació Antoni Mallol
Contes i textos per a la pregària i reflexió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada